inauguració Jordi Abelló: De Leonardo a Darfur

junio 4, 2010

Diumenge 13 de juny a les 12’30 inauguració de la instal·lació De Leonardo a Darfur, de Jordi Abelló.
Domingo 13 de junio a las 12’30 inauguración de la instalación De Leonardo a Darfur, de Jordi Abelló.

Jordi Abelló

De Leonardo a Darfur

(sigue en castellano)

Paradoxalment, avui l’oblit no necessita del pas del temps. És quasi immediat i s’aprofita de la dispersió d’estímuls i informacions. No s’origina en l’esvaïment sinó en la saturació. És per això que, quan Jordi Abelló ens planteja enfocar de nou la nostra atenció sobre un esdeveniment de tal magnitud tràgica com va ser l’anomenat genocidi de Darfur, no voldríem recórrer simplement al terme –per tant repetit de vegades inoperant- de la memòria i la seva necessària protecció.

Amb De Leonardo a Darfur, Abelló estableix un recorregut insòlit que ens trasllada d’una de les icones (el pleonasme és del tot justificat) de la pintura occidental,  el Sant Sopar de Leonardo, motiu de turisme banal i de legítima admiració estètica, fins a l’aspre escenari d’una guerra terrible, amb la imatge que Google Earth ofereix de Darfur, representació real i planimetria convencional alhora. És un viatge insospitat que posa en evidència els substrats de l’oblit.

En aquesta peça, no podem deixar de referir-nos al famós el fragment del tractat sobre la pintura de Leonardo on deia que als murs bruts i irregulars podíem descobrir bells i pintorescs paisatges, batalles i figures agitades. Amb això reivindicava l’imaginació i una pintura basada no en la descripció realista o idealitzada sinó en l’efecte visual, com en el seu bromós i característic sfumato. La vaguetat imprecisa però suggeridora de fantasmagories d’aquest recurs i aquesta mirada, serveixen com a model d’una concepció Il·lusionista de la imatge.  De la mateixa manera, nosaltres ens deixem seduir avui per el calidoscopi d’estímuls visuals caient, potser, en un hipnotisme narcotitzant,  en una confusió plaent. Però a aquest mecanisme fonamental de la imatge se li pot donar la volta i activar-lo com a recurs de desvelament, d’il·lumanció esclaridora.

El desplaçament espacial i temporal que ens proposa Abelló crea una superposició, és a dir una sincronicitat. Darfur està present, o hauria d’estar-ho, sota la superfície del nostre imaginari. Del rictus patidor de l’apòstol arribem al testimoni inquietant d’un episodi que ens parla de la nostra pulsió terrible de violència. Aquí Leonardo no és un punt de partida excels, no té la brillantor d’allò auràtic, sinó que ofereix un paisatge d’aridesa que permet que el craquel·lat de la pintura esdevingui clivejat d’una terra àrida i desèrtica i que ambdós evoquin el rastre del temps i la ferida. Com en un aterratge, un endinsament moral, accedim a les capes doloroses d’una deshumanització que, irresponsablement i perversa, ens entestem en no mirar.

Àlex Mitrani

Paradójicamente, hoy el olvido no necesita del paso del tiempo. Es casi inmediato y se basa en la dispersión de estímulos e informaciones. No se origina en la disipación, sino en la saturación. Es por ello que, cuando Jordi Abelló nos plantea enfocar de nuevo nuestra atención sobre un acontecimiento de tal magnitud trágica como lo fue el llamado genocidio de Darfur, no querríamos recurrir simplemente al término —de tan repetido, a veces inoperante— de la memoria y a su necesaria protección.

Con De Leonardo a Darfur, Abelló establece un recorrido insólito que no traslada de uno de los iconos —el pleonasmo está totalmente justificado— de la pintura occidental, La Santa Cena de Leonardo, motivo de turismo banal y de legítima admiración estética, hasta el áspero escenario de una guerra terrible, con la imagen que Google Earth ofrece de Darfur, representación real y planimetría a la vez. Es un viaje insospechado que pone en evidencia los sustratos del olvido.

En esta pieza, no podemos dejar de referirnos al famoso fragmento del tratado sobre la pintura de Leonardo donde decía que en los muros sucios e irregulares podíamos descubrir bellos y pintorescos paisajes, batallas y figuras agitadas. Con ello reivindicaba la imaginación y una pintura basada no en la descripción realista o idealizada, sino en el efecto visual, como en su brumoso y característico sfumato. La vaguedad imprecisa pero sugeridora de fantasmagorías de este recurso y esta mirada sirven como modelo de una concepción ilusionista de la imagen. Del mismo modo, nosotros nos dejamos seducir hoy por el calidoscopio de estímulos visuales cayendo, quizá, en un hipnotismo narcótico, en una confusión placentera. Pero a este mecanismo fundamental de la imagen se le puede dar la vuelta y activarlo como recurso de desvelo, de iluminación esclarecedora.

El desplazamiento espacial y temporal que nos propone Abelló crea una superposición, es decir, una sincronización. Darfur está presente, o debería estarlo, bajo la superficie de nuestro imaginario. Del rictus sufridor del apóstol llegamos al testimonio inquietante de un episodio que nos habla de nuestra pulsión terrible de violencia. Aquí Leonardo no es un punto de partida excelso, no tiene el brillo de lo áureo, sino que ofrece un paisaje de aridez que permite que el craquelé de la pintura resulte el agrietado de una tierra árida y desértica y que ambos evoquen el rastro del tiempo y la herida. Como en un aterrizaje, un adentramiento moral, accedemos a las capas dolorosas de una deshumanización que, irresponsable y perversamente, nos empeñamos en no mirar.

Àlex Mitrani

Anuncios

web Argimon

mayo 10, 2010

Web molt completa sobre Argimon:

algunes claus (2/2)

mayo 8, 2010

Diari negre (detall), 1983.

El cremat aplicat sobre el paper i el llenç és un dels recursos més personals de Daniel Argimon. Si en un principi és una manera de destruir, d’agredir la superfície i evocar processos dramàtics de consumició, amb la maduresa Argimon el converteix en un recurs ordenador, generador de forma, estructurant, que no només s’associa a les tonalitats i textures que evoquen el pas del temps, sinó que permet un floriment, de vegades insospitat, de bellesa.

El rosat de Sense títol (1983) descobreix irisacions quasi luxoses que el tramat regular  apropa, per moments, a una estructura ornamental. Argimon, a partir d’una possible influència del grup francès Support/Surface i la seva aproximació estructuralista als fonaments pictòrics, sap engegar un procés alquímic que genera meravella i llueix com si hagués descobert el misteri que permet una evolució creativa i utòpica de les substàncies i del fer. Argimon, en els seus darrers anys, sembla haver trobat el camí per a donar un sentit als seu pas per el temps i que està en el treball i en el misteri poètic (productiu) que es fan en l’activitat artística. Daniel Argimon va emprar l’art per a la denúncia, però en va fer també una eina per triomfar sobre la sordidesa. (Àlex Mitrani)

+ imatges de l’exposició i algunes claus (1/2)

mayo 8, 2010

Comencem l’exposició amb una referència a un dels grans mites de l’origen. Adan (1970) correspon al breu període en que Argimon va incorporar element figuratius amb l’intenció de fer més explícits i combatius els seus posicionaments reivindicatius respecte a les relacions de poder i la recuperacióó de les llibertats en el context del final de la dictadura. Adam és l’home primigeni. Argimon el representa amb un aspecte gegant, titànic. No és l’ésser dolç, innocent i sumís de l’Antic Testament sinó un ésser sexualitzat i vigorós.

Les imatges de caos còsmic en les que la humanitat apareix sota la forma tràgica inspirada per l’existencialisme es manifesten en obres d’Argimon com aquesta pintura i collage sense títol, de 1966. Una obra amb un soroll i una inquietud molt propis d’una època en la que l’amenaça atòmica, la sensació d’acceleració de la història, la consolidació de les formes de vida tecnològica, la concreció d’un sistema mediàtic (McLuhan, Debord) o els inicis de la consciència ecològica marquen uns temps d’ansietat i militància. El fetus remet al naixement enfrontat a un esdevenir dens i angoixant.

Pintura, 1963

Imatges de caos i ordre: hi ha un evident romanticisme en l’abstracció informalista que tant bé representa Daniel Argimon. Com els romàntics van descobrir la bellesa de la ruïna, Argimon explora el sentit i els potencials referents de la vellesa, el desgast, l’abrasió, la brutícia com a elements per a la contemplació, per a la reflexió individual, fora del temps i sobre el temps. (Àlex Mitrani)

Imatges de l’exposició

mayo 8, 2010

Inauguració Daniel Argimon

abril 12, 2010

Daniel Argimon: Le banquero, 1965.

El diumenge 18 d’abril a les 12h. inaugurem la primera exposició del cicle L’Or del temps: Daniel Argimon. Arqueologia del present.

El domingo 18 de abril a las 12 h. inauguramos la primera exposición del ciclo L’Or del temps: Daniel Argimon. Arqueologia del presente.

Una de les maneres de reconciliar-nos amb el temps és fer present, recuperar, allò que pot apreciar-se de nou per les seves qualitats artístiques i la seva vigència expressiva. Un artista pertanyent a la generació de Josep Guinovart que mereix aquesta atenció és Daniel Argimon.

Daniel Argimon (Barcelona, 1929-1996) ha estat un dels principals representants de l’informalisme a Catalunya. A la seva obra hi ha una peculiar i paradoxal relació entre recursos i valors que semblen oposats com la degradació, el detritus o la negror i la bellesa, l’esclat lluent del daurat o del propre. L’escriptor Juan-Eduardo Cirlot, en un text de 1965, deia: “Argimon es un pintor que mezcla los datos de esa muerte continua que transforma nuestra vida y va formando una cola de ceniza tras nosotros” en un procedir que el portaria a establir una “arqueología del presente”.

El caos original, el foetus i la figura simbólica d’Adam, són elements recurrents en l’iconografia d’Argimon que ens indiquen la seva inquietud per el naixement, per els començaments. El collage i les tècniques de cremat amb foc, sovint sobre paper de diari, remeten a la seva exploració del desgast i la destrucció, que es veuen contrarrestats per una pulsió ordenadora, en ritmes regulars. I de la foscor sorgeixen uns reflexos metal·liques o apareixen unes tonalitats luxoses que evoquen una llum redemptora.

L’art d’Argimon va tenir sempre una component crítica, més o menys explícita. “Le banquero” ens fa pensar en la frase feta “el temps és or” que André Breton invertia al seu epitafi. Davant la necessitat d’acumular diners per a sentir-nos més segurs i protegits –sense resultats fonamentalment positius-, Breton reivindicava el temps com una una font de saviesa i meravella, de coneixement amorós i secret del món. En la mateixa línia, Argimon ens descobreix que hi ha una bellesa en l’envelliment, en l’assumpició del pas del temps i, alhora, denuncia la perversitat de la degradació, quan la cobdicia i la irracionalitat ens fan perdre el sentit del present compartit.

Àlex Mitrani

presentació / presentación / introduction

marzo 6, 2010

Partint de l’epitafi del poeta André Breton, “Jo busco l’or del temps”, presentem les propostes d’artistes de generacions i perfils diversos que reflexionen sobre el sentit i la funció de la temporalitat en relació a la consciència individual, la història col·lectiva o el procés del treball creatiu.

Daniel Argimon, Jordi Abelló, Jaume Pitarch, Ignasi Aballí, Josep Guinovart, Quim Tarrida. A cura de: Àlex Mitrani

/

Partiendo del epitafio del poeta André Breton, “Busco el oro del tiempo”, presentamos las propuestas de artistas de generaciones y perfiles divresos que reflexionan sobre el sentido y la función de la temporalidad en relación a la consciencia individual, la historia colectiva o el proceso de trabajo creativo.

Daniel Argimon, Jordi Abelló, Jaume Pitarch, Ignasi Aballí, Josep Guinovart, Quim Tarrida. Comisario: Àlex Mitrani

/

Based on the epitaph of the poet André Breton, “I seek the gold of time”, we present the proposals from artists from diferent generation and profiles that reflect on the meaning and function of temporality in relation to individual consciousness, collective history or the process of creative work.

Daniel Argimon, Jordi Abelló, Jaume Pitarch, Ignasi Aballí, Josep Guinovart, Quim Tarrida. Curator: Àlex Mitrani